Fa uns dies, la Universitat d’Alacant va publicar la resolució definitiva mitjantçant la qual he sigut designat de nou director de l’Aula. Este any vaig presentar una versió lliure adaptada al teatre de L’Odissea d’Homer que tindrà per títol La Odisea según Penèlope. Està planificat l’estrena posterior de L’Odissea segons Penèlope i fins i tot una versió en anglés.
Esta Odissea no és únicament una versió teatral. Com el seu títol diu, es la visió de Penèlope dels esdeveniments des de la partida de Odisseo a la Guerra de Troia. Esta Odissea tracta, sobretot, dels assumptes familiars relacionats amb l’absència d’Odisseo. Per una banda, la lluita de Penèlope per mantindre la seua casa, la seua relació amb un sogre vidu que no vol tornar a reinar fins que no arribe Odisseo i un fill molt jove desorientat amb la possibilitat de què el seu pare haja mort.
Però sobretot, L’Odissea segons Penèlope es la història de les dotze esclaves de Penèlope que acaben executades per ordre d’Odisseo al final de la obra. Son aquestes esclaves les que conten amb Penèlope el compte de L’Odissea des del seu punt de vista, són les que dramatitzen tots els personatges humans i divins del relat com a espectres del passat d’una Penèlope ja veja i responen a les preguntes que ens fem. Odisseo està viu o ha mort? Per què el pare d’Odisseo abdica el tro al seu fill i no vol tornar en desaparéixer este? Es Telèmaco el xic valent que ix en busca de son pare o és Penèlope la que insta al jove perquè es faça un nom? Per què Odisseo demana a Telèmaco que execute a les dotze esclaves, companyes de joc del xiquet?
En resumen, L’Odissea segons Penèlope és una obra que reprén el sentit del mite com a relat contat, com a narració oral, i la posa en boca, esta vegada, de Penèlope i les dotze esclaves, segons la seua mirada sobre l’existència de les dones.
